No me’n recordo

Relats sobre ciberseguretat per a nens i nenes

Una narració un xic diferent de les anteriors, ja que tracta de l’addicció a les pantalles, en aquest cas als videojocs. Com tots els altres relats, explicat en primera persona per un infant.

‘Ostres, sí que passa ràpid el temps quan estàs jugant a un joc de mòbil o amb la videoconsola, oi? Vaig intentar explicar a la mare que necessitava més estona per jugar-hi, perquè era el primer dia i perquè havia de provar moltes coses.

Hola, soc l’ Albert i us vull explicar una història. Però ho he de fer des de l’hospital… Fa dos dies que estic ‘en observació’, això és el que el pare i la mare m’han explicat. Vol dir que m’he de quedar a dormir uns dies en un llit de l’hospital, i que una pediatra molt amable ve de tant en tant per veure com em trobo i com tinc les mans.

Tot va començar ara fa una setmana. Voleu que us ho expliqui? Pel meu aniversari els avis em van regalar una videoconsola i jo em vaig posar tan content que recordo que vaig començar a xisclar d’emoció: ‘Gràcies, àvia!!! Gràcies, avi!!!’.

Estava molt excitat i nerviós, crec que massa. Ràpidament vaig treure la consola de la capsa. ‘Albert, no trenquis la capsa per si l’hem de tornar…’, vaig sentir que deia el pare, i vaig córrer a connectar-la a la tele. No és difícil. He vist com la instal·len els cosins i també amics que alguna vegada l’han portada a casa… Ara ja no farà falta, ja tinc la meva!! I així va ser com vaig començar a jugar. Estava tan i tan content…

‘Només una hora, que després soparem, d’acord, Albert?’.

Soc un nen que em porto bastant bé. De vegades potser em podria portar una mica millor i els pares em diuen que hi ha coses que he de millorar, però en general crec que estan contents amb mi.

‘Albeeeeert, a sopar’.

Ostres, sí que passa ràpid el temps quan estàs jugant a un joc de mòbil o amb la videoconsola, oi? Vaig intentar explicar a la mare que necessitava més estona per jugar-hi, perquè era el primer dia i perquè havia de provar moltes coses.

La imatge d'una nota de text, que diu: "Veus que comencem malament. oi?".

Crec que la mare es va enfadar molt, però no n’estic segur perquè només recordo que vaig continuar jugant. El sopar es va refredar, els avis van marxar i els pares se’n van anar a dormir.

Crec que es va fer tard i que vaig anar a fer pipí, tota la casa a les fosques i tot en silenci, però no me’n recordo gaire perquè després vaig seguir jugant…

‘Albert, quants dies seguits has estat jugant a la videoconsola?’. La pediatra m’ho va preguntar el primer dia d’arribar a l’hospital. M’agafava les mans i les examinava amb molt de compte, com si mai no n’hagués vist unes. La veritat és que feia cara de preocupada, i els pares també.

L'Albert, amb les mans deformades i adolorides, després de jugar a la videoconsola quaranta hores seguides

‘Doncs no ho sé, no me’n recordo… Només un parell d’horetes, crec. Però no me’n recordo’. Això és el que vaig contestar en aquell moment, però els pares em van explicar que vaig jugar-hi prop de quaranta hores seguides, des de divendres a la tarda fins dilluns al matí.

‘Mama, papa: per què no em vau avisar?! Per què em vau deixar jugar tanta estona?’.

La imatge d'una nota de text, que diu: "D'aquí a poc seràs gran".

‘Sí que et vam avisar, Albert, i moltes vegades. Ens vam passar el cap de setmana avisant-te, renyant-te i castigant-te, però tampoc te’n recordes. Així que podies, quan no et vèiem, connectaves la videoconsola altre cop i vinga a jugar i jugar. Què més volies que féssim?’.

No vaig saber què respondre. Ara només vull curar-me. La pediatra m’ha dit que em posaré bé, i que podré tornar a jugar amb la videoconsola, però que ho faci ‘amb mesura’, ha dit. ‘Oi que t’agrada molt jugar a bàsquet amb els amics, però no us hi passeu hores i hores? Acabaríeu tan cansats que el dia següent us faria mal tot. Doncs amb els jocs dels mòbils, les tauletes o les videoconsoles passa una mica el mateix’, m’ha explicat la pediatra.