Genís Margarit: Els ciutadans digitals ens adonarem que és pitjor que et robin el mòbil que el cotxe

Consultor en ciberseguretat i instructor de les certificacions d’EC-Council.

Qui és Genís Margarit?

Auditor de seguretat tecnològica i Consultor en ciberseguretat.
Enginyer de Telecomunicacions i Enginyer de Sistemes Electrònics.
Docent a la Universitat Pompeu Fabra. Instructor de les certificacions d’EC-Council.
Impulsor del Ciberobservatori Professional de Catalunya.

La ciberdelinqüència és intrínseca a l’existència d’Internet? Podem imaginar un futur sense ciberatacs?

A mi em decep molt que hi hagi persones especialistes en l’àmbit tecnològic que decideixin agafar aquest camí, però entenc que és inevitable, i que no tothom té per què ser seguidor dels bons de la pel·lícula i n’hi ha que prefereixen anar amb els dolents. El pitjor és que demostren tenir molt coneixement i talent, perpetrant atacs a grans institucions i empreses que se suposa que estan molt blindades per no tenir-ne. La ciberdelinqüència ha arribat per quedar-se.

Es fan prou coses, per combatre-la?

La manca d’una policia d’Internet, per xocant que pugui semblar, facilita que la ciberdelinqüència tingui èxit. Així com hi ha Mossos i policies locals que patrullen pel carrer per procurar que hi hagi la màxima seguretat, quan naveguem per Internet hi ha una manca d’un servei públic, d’una policia, que ens protegeixi com a usuaris. I això arribarà, hi serà, perquè els propis ciutadans digitals ens adonarem que és més pitjor que et robin el mòbil que no pas el cotxe. Hi haurà un moment que aquestes qüestions arribaran al debat polític, que es posarà damunt la taula la ciberseguretat que tenim quan xategem o quan accedim a Internet. Quan això sigui prioritari i entri en el debat polític, ens adonarem que necessitem una policia a Internet. Però no una policia malentesa, que persegueixi opinions, sinó prou dotada per anar darrere dels ciberdelinqüents.

En una taula rodona organitzada recentment en el marc de la campanya #NegoCibersegur va manifestar que “a Internet tots som menors d’edat”. Això tampoc deu fer cap bé a la ciberseguretat.

Som els prehistòrics d’Internet, això acaba de començar, les vides digitals acaben d’engegar, com qui diu estem buscant fer foc picant amb dues pedres. Però això no vol dir que haguem de deixar de provar i fer coses, tot i que en aquests intents ens cremem en moltes ocasions. Hem d’intentar conviure mentre anem descobrint el medi, practicant l’assaig-error, sabent que moltes de les amenaces que avui ens afecten d’aquí a cinc anys ens semblaran ridícules, perquè hauran avançat les nostres mesures de protecció. Els que ens dediquem a la ciberseguretat ens sentim una mica com els dibuixos d’en Tom i Jerry: el ratolí sempre acaba trobant una manera d’enredar el gat, però el que no pot ser és no fer res. Quan dic que som menors d’edat vol dir això, que ens trobem en una situació prehistòrica, ens creiem molt moderns però tot just comencem. És un entorn desconegut, estem trencant fronteres i murs cada dos per tres, i és probable que situacions que haurem d’abordar d’aquí a ben poc temps encara no ens les podem ni imaginar. Mirar l’horitzó i veure’ns com a prehistòrics és una cura d’humilitat que penso que és bona, no per no sortir de la cova, sinó per prendre mesures quan sortim, analitzant els riscos que hi ha.

Una manera d’anar-hi arribant, a aquesta majoria d’edat, és que tots plegats prenguem consciència que la informació que publiquem i les nostres dades són importants, i que tots i totes estem en el punt de mira dels ciberdelinqüents? Penso també, per exemple, en com ens exposem a les xarxes socials.

Una de les coses fantàstiques que té Internet és que permet difondre continguts a tot aquell que en vol emetre o generar, qualsevol que tingui una connexió es pot convertir en portaveu de les seves propostes i idees. Això és una revolució extraordinària. Ara bé, hi ha persones que usen aquesta possibilitat de manera intel·ligent o amb bones intencions i altres que no. Pel que fa al model de negoci de les grans corporacions, que és monetitzar les dades dels usuaris, en gran part és perquè no hi ha alternativa. És hipòcrita queixar-se de Google, d’Amazon o de Facebook, però negar-se a fer donatius a Viquipèdia (tot i que no parem de fer-la servir). Models com el de Viquipèdia són l’única alternativa, i la realitat és que la Viquipèdia, amb el que rep, només pot donar un centenar de llocs de feina a tot el món. Així doncs, donem alternativa a Facebook? Tothom es queixava que havia de pagar un euro a l’any per tenir WhatsApp!; quan Facebook el va comprar el primer que va fer va ser posar-lo gratis. I d’això ningú se’n va queixar, tot i que ja sabem quin és el seu model de negoci.

Un model que, per molt que es conegui i es critiqui, té milions d’usuaris arreu del món.

No hi ha èxodes digitals. Hi ha molta queixa, però de l’anàlisi es passa a la paràlisi, perquè no hi ha una migració cap a llocs on hagis de fer una aportació (a canvi que no usin les teves dades).